El 16 de Set
embre de cada any, l'Església Catòlica celebra la memòria dels sants màrtirs Corneli (papa) i Cebrià (bisbe de Cartago).
Des del segle XII la parròquia de Tiana venera a sant Cebrià com el seu sant patró.
Thascius Coecilius Cyprianus neix a Cartago l'any 200 d. de C. en el sí d’una família pagana acomodada. Estudia lleis i exerceix com advocat. Deixeble de Tertulià, amb l’ajuda d’un sacerdot anomenat Ciril, es converteix al cristianisme cap a l’any 246. És ordenat sacerdot i, als pocs anys, en quedar vacant la seu episcopal de l'Església de Cartago, és nomenat bisbe per aclamació popular.
Dotat d'una personalitat enormement atractiva i d’una gran intel·ligència, troba en la Bíblia la font de la veritable saviesa que vessarà entre els seus fidels per mitjà de sa brillant predicació i a través dels seus escrits. La seva fe en Crist és tal que serà la raó de la seva conducta testimonial fins a sofrir martiri l’any 257 sota l’imperi de Valerià i per sentència del jutge Valeri, sent les seves últimes paraules abans de morir decapitat: “gràcies Déu meu”. Primer bisbe màrtir de l'Església d’Àfrica.
Un escriptor del seu temps va fer de Cebrià el següent retrat: “era majestuós i venerable, inspirava confiança a primera vista i ningú que ho mirés restava indiferent. Tenia una agradable barreja d’alegria i venerabilitat, de manera que aquells que el tractaven no sabien si estimar-lo o venerar-lo, ja que mereixia el major respecte i el més gran amor”.
Les relacions entre les Esglésies de Roma i Cartago havien estat cordials en els anys del Papa Corneli. Cebrià va escriure un Tractat sobre la unitat de l'Església Catòlica com a reconeixement de la Primacia de la seu de Pere. La seva teologia estava basada i centrada en la unitat i unicitat de l'Església: “no pot tenir a Déu per Pare qui no té a l'Església per Mare”. La unitat s’expressava a través del consens dels bisbes, tots units en possessió de l'Esperit Sant, i cadascun d’ells sobirà en les seves respectives seus. L'Església estava constituïda per la unió dels cristians amb el seu bisbe. El cisma i la rebel·lió contra el sacerdoci eren considerats com els pitjors pecats. Si bé es resistia a acceptar prerrogatives jurisdiccionals de Roma sobre altres Esglésies, fent recaure aquestes en la col·lectivitat de tots els bisbes. San Cebrià donarà una importància vital a les decisions preses per tots els bisbes reunits en concili en la solució dels conflictes eclesials.
Entre els seus escrits destaquen les seves cartes i el seu Tractat sobre el Parenostre del que hauríem de posar en pràctica el seu ensenyament central: “els cristians són fills de Déu i s’ ajunten per a resar”. Aquestes són les seves paraules: “Abans de res no va voler el Doctor de la pau i Mestre de la unitat que pregués cadascun per sí mateix i privadament, de manera que cadascun quan prega, pregui solament per sí mateix. No diem Pare meu, que estàs en els cels, ni el pa meu dóna’m avui, ni demana cadascun que se li perdoni a ell solament el seu deute o que no sigui deixat en la temptació i lliurat de mal. La nostra pregària és pública i comuna i quan preguem no ho fem per un sol sinó per tot el poble, perquè tot el poble forma una sola cosa”.
