L’any 1100 va tenir lloc la consagració de la parròquia de Sant Cebrià. Hi ha documentació del s. XI en que ja es cita aquest nom, i sembla que molts anys abans de la invasió sarraïna ja hi hauria una petita “cel·la” on els cristians celebraven la seva fe.
Disposem de l’Acta de Consagració -23 de Novembre de 1100- que marca el terme parroquial i fixa les “trenta passes” pel cementeri, que estava al costat de l’església, avui, Ermita de la Mare de Déu de l’Alegria, devoció que prové de les Germanes de Ntra. Senyora de 
Montalegre, que l’any 1250 feu el seu monestir al lloc que avui anomenem La Conreria.
Dins la demarcació parroquial al s. XV s’hi construeix la Cartoixa de Ntra. Senyora de Montalegre. La vida monàstica irradia la devoció a la Mare de Déu de l’Alegria que té el seu altar a la parròquia.
El poble va creixent i l’església quedava lluny i el 22 de Juny de 1886 es beneïda la nova església parroquial pel bisbe Jaume Català, bisbe de Barcelona.
He
m de destacar de la parròquia tres obres de gran valor:
1) el Retaule de la Mare de Déu del Roser (1655), procedent de l’antiga parròquia;
2) la casulla de sant Cebrià (1617), bordada amb fil d’or, on hi ha la imatge del Sant; i
3) el “Liber Unicus”, llibre de cor, fet a mà que data de 1737, autor: Mn. Marquet.
